En aquells anys el sindicalisme a Barcelona estava representat per les organitzacions: Confederació Nacional de Treballadors (C.N.T.), Unió General de Treballadors (U.G.T.), Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria (C.A.D.C.I.) i el Sindicat Lliure, aquest últim constituït per elements al servei de l’empresari. A Aigües de Barcelona hi havia afiliats a totes aquestes organitzacions sense que cap d’elles fos majoritària, predominant la CNT i una minoria de la UGT.
A finals del 1925, un grup d’empleats -administratius i obrers- van decidir fundar una associació pròpia, no tan sols per defensar els seus interessos davant l’Empresa, sinó també amb caràcter de mutualitat per ajudes en cas de malaltia, amb una quota mensual de 5 ptes. Pràcticament la totalitat dels empleats es van afiliar a la llavors denominada Associació d’Empleats i Obrers de la Societat General d’Aigües de Barcelona, que estava dirigida per una Junta votada en les Assemblees Generals. Els Estatuts i la constitució formal de l’Associació daten del 27 d’Abril de 1926, coincidint amb la festa del 1r. de Maig En una època on no existia Seguretat Social, els treballadors d’Aigües, en cas de malaltia, cobraven 5 ptes. per l’import del seu salari diari. L’Empresa feia periòdicament aportacions al Fons quan aquest estava en dèficit. SGAB va reconèixer a l’Associació d’Empleats i Obrers com a únic interlocutor vàlid en l’Empresa.
Les relacions de l’Empresa amb l’Associació van ser singulars, ja que no eren habituals en la vida laboral de la Barcelona d’aquell temps, sacsejada per una extremada violència. Es van aconseguir millores en els salaris i en les condicions de treball, (dissabtes a mitja jornada, ampliar les vacances, jornada intensiva a l’estiu, pas d’eventuals a fix, etc.). Les excel·lents relacions van evitar conflictes laborals a l’Empresa. Durant els any 30 es van impulsar activitats d’àmbit cultural i esportiu. Primer es va constituir una biblioteca pels empleats, després una secció d’excursionisme i un equip de futbol. Posteriorment, a fi de canalitzar adequadament aquestes activitats es va fundar la Secció Cultural Esportiva amb funcionament autònom dins de l’Associació. Aquesta Secció va desenvolupar una feina molt efectiva per contribuir a la confraternització entre companys, sense distincions de cap classe. Es va llogar un local al carrer Llibertat de Gràcia, que disposava de sala d’espectacles i annexes per jocs, organitzant-se campionats, balls, cinema i funcions teatrals a on actuaven els propis associats. Es va editar la revista “Horitzons”, de gran qualitat tipogràfica i literària, on s’anunciaven les activitats de la Secció Cultural i Esportiva, a més de la col·laboració de companys, en forma d’articles, acudits, comentaris, etc.
Durant els tràgics anys de la Guerra Civil i fins el seu acabament, l’any 1939, l’Associació es va fer càrrec de la gestió de l’empresa, assumint totes les funcions de Direcció, i evitant que la CNT-FAI s’apoderés del patrimoni d’Aigües de Barcelona. Les negociacions per aconseguir-ho van ser llargues i espinoses, ja que la CNT estava molesta per que membres de l’Associació, preocupats per la seguretat personal dels directius de l’Empresa, els havien ajudat a sortir fins a la frontera francesa. Durant la Guerra es va ajudar a les famílies dels treballadors combatents, es milloraren les instal·lacions i no es van tancar subministraments, fent un esforç per millorar la situació de la població civil de la Ciutat. La gestió de l’Empresa, feta pels propis treballadors a SGAB, es va demostrar prou eficaç i exemplar, tant que va ser àmpliament reconeguda pels propis directius quan, acabada la guerra, tornaren a l’Empresa.
Ocupada l’Empresa per les autoritats militars el gener de 1.939, van represaliar a tots els treballadors que havien tingut responsabilitats en la Direcció. Uns van ser despatxats i altres sancionats amb dos anys de suspensió de feina, mentre els treballadors combatents al front restaven internats en camps de concentració. En fer-se càrrec de l’Empresa els directius que tornaven de França i en agraïment a l’actitud demostrada pels treballadors a l’inici de la guerra, es van preocupar que la repressió no s’acarnissés sobre els empleats, avalant a molts treballadors que poc a poc es van anar reintegrant als seus llocs de feina. Hi va haver algunes excepcions, que no van ser reparades fins a finals dels anys 80.
