Interior
mostra avui un refugi de la guerra civil ocult sota la seva seu.
- El soterrani del palauet de Santa Isabel va ser construït pels treballadors d’Aigües de BCN
- L’amagatall és l’estrella de la jornada de portes obertes que organitza la conselleria
Un dels passadissos del refugi, amb diversos parells de sabates simbolitzant les persones que s’hi protegien, ahir. Foto: DANNY CAMINAL
La seu de la Conselleria d’Interior, com és lògic, amaga un bon nombre de secrets. Un dels més sorprenents és el que avui es podrà visitar, en el transcurs de la jornada de portes obertes que el departament que dirigeix Joan Saura ha organitzat. Ni més ni menys que un refugi antiaeri de la guerra civil que ha estat ocult al gran públic des del final del conflicte, el 1939. Es tracta d’una sèrie de passadissos a 15 metres sota terra, ampli i rematat en el sostre amb la famosa volta catalana.
No és que Interior hagi descobert ara, al soterrani del palauet de Santa Isabel, antiga seu d’Aigües de Barcelona (Agbar), la porta i els 74 esglaons que condueixen al refugi. De fet, la seva existència era ja coneguda en temps de l’empresa d’aigües. Fins i tot, com recorda un dels treballadors d’Agbar, durant una època es va utilitzar com a magatzem improvisat.
El palauet de Santa Isabel va ser construït el 1883 per l’arquitecte Josep Fontseré al xamfrà del carrer de la Diputació amb el passeig de Sant Joan. Va ser un encàrrec de Frederic Ricart i Gibert, a la vegada, marquès de Santa Isabel i propietari de diversos tallers tèxtils, entre els quals, Can Ricart, al Poblenou, objecte fa uns anys d’una dura lluita entre l’ajuntament i els veïns en pugna per conservar l’arquitectura de la instal·lació.
El 1920, la Societat General d’Aigües de Barcelona va comprar l’edifici per instal·lar-hi la seu del que més tard seria l’actual Agbar. De fet, la companyia hi va estar fins que el 2005 es va traslladar a la torre de Jean Nouvel, a la plaça de les Glòries.
COL·LECTIVITZACIÓ
Després del cop d’estat del 18 de juliol del 1936 i l’inici de la guerra, Aigües de Barcelona, com totes les empreses de més de 100 treballadors, va ser col·lectivitzada. Una de les decisions que es van prendre va ser la de construir, per part dels mateixos treballadors de l’empresa, un refugi.
Aquest es va dotar de tres entrades, una pel soterrani del palauet i dues més a l’exterior, al pati de la finca: una al carrer de la Diputació i l’altra al passeig de Sant Joan.
El refugi es compon d’una successió de sis passadissos de més de metre i mig d’amplada que sumen prop de 100 metres de longitud. Constava, a més, de dues latrines –una per sexe– i d’una petita habitació on es guardaven les joguines amb què es distreia els fills dels treballadors que es refugiaven al subterrani.
Interior ha condicionat el lloc d’una manera sòbria, sense buscar l’efecte fàcil, conscient que la mateixa arquitectura i la llum de les bombetes són suficients per fer un nus a l’estómac. Al final del recorregut es projecta un senzill i per això magnètic vídeo amb imatges de l’època. La banda sonora, que barreja el soroll dels avions i els acords d’un piano, és suficient per omplir les estances.
La resta de l’atrezzo escollit ja entra més en el terreny de la curiositat, com les bombes no explotades -i convenientment desactivades pels Tedax– de l’època i els panells que detallen on van caure els impactes que van obligar molts barcelonins a tancar-se en refugis com aquest o al veí de la plaça de Tetuan.